http://desdelamediterrania.cat/2012/08/27/1939-la-depuracio-ideologica-del-personal-docent-a-catalunya/
Publicat el 27 agost 2012 per Oriol López
La depuració dels ensenyants catalans va començar molt abans del gener del 1939: poc després que les tropes franquistes trepitgessin per primera vegada territori català, una Ordre del Ministerio de Educación Nacional (MEN) encarregava als seus organismes establerts a Saragossa l’atenció de “las necesidades escolares de las zonas liberadas de Cataluña”, entre les quals hi havia la depuració del personal docent. Amb tot, va ser després de la conquesta de la ciutat de Barcelona que la maquinària de la depuració es va posar en marxa a Catalunya. Una altra Ordre (de 28 de gener del 1939) regulava la situació educativa a les províncies catalanes (la qual cosa volia dir restablir les competències educatives del MEN sobre l’ensenyament català una vegada que la Generalitat de Catalunya havia estat suprimida), alhora que es declaraven provisionalment suspesos de feina i sou els mestres titulars que, acollint-se als decrets del Ministerio de Instrucción Pública (MIP) del 28 de març del 1933 i 26 d’octubre del 1935, havien optat per passar voluntàriament al servei de la Generalitat, i eren cessats tots els mestres nomenats durant la guerra pel govern autònom (si bé es preveia la possibilitat de reutilitzar els seus serveis una vegada s’hagués comprovat la seva idoneïtat ideològica). Encara una altra Ordre, també del 28 de gener del 1939 (BOE del 3 de febrer), regulava la depuració del magisteri català (amb criteris bàsicament idèntics als aplicats en altres territoris anteriorment alliberats pels franquistes, tret de la suspensió provisional abans esmentada) i ordenava a la comissió depuradora de Saragossa que enviés els expedients de mestres catalans tramitats a les comissions depuradores provincials pertinents (que, tot sigui dit, encara no havien tingut temps de constituir-se). El procés de depuració dels diversos cossos d’ensenyants havia estat engegat per les autoritats franquistes des del moment mateix de la insurrecció de juliol del 1936. Les primeres passes (força caòtiques i summament dràstiques) van coincidir amb la repressió física (assassinats i empresonament) sobre molts ensenyants. Ben aviat, la Comisión de Cultura y Enseñanza de la Junta Técnica del Estado va establir els mecanismes per desenvolupar una sistemàtica i complexa depuració política de tot el personal dependent de l’antic MIP republicà. La depuració va ser encarregada a una sèrie de comissions, diferents segons el cos que haguessin de depurar. Es van crear dues comissions d’àmbit estatal, una per depurar el professorat universitari i una altra per al professorat de les escoles d’enginyers i arquitectes, i dues més, aquestes d’àmbit provincial, per a la depuració del professorat d’ensenyament secundari, inspectors, professorat de les escoles normals i personal de les seccions administratives -la primera-, i del magisteri primari -la segona.
A Catalunya, a partir del febrer del 1939, van actuar, doncs, vuit comissions depuradores, a raó de dues per província. Les encarregades de l’ensenyament secundari estaven presidides pel governador civil i es formaven amb “un Profesor de Instituto de 2a Enseñanza, un Profesor de Escuela Normal, otro de Escuela de Artes y Oficios o de Comercio, y un vecino con residencia en la capital”; les responsables de l’ensenyament primari les presidia el director d’un institut de Batxillerat de la província i es completaven amb “un Inspector de Primera Enseñanza, el Presidente de la Asociación de padres de familia y dos personas de máximo arraigo y solvencia moral y técnica” (més endavant s’hi van afegir dos vocals més a proposta de la corresponent delegació provincial de Falange).
Pel que fa a les comissions de depuració del magisteri, la seva composició permet comprovar com la repressió va ser exercida amb la participació activa de gent del país; igualment, la seva tasca no hauria estat possible sense la col·laboració de milers de persones arreu de Catalunya que van aportar dades a les comissions depuradores sobre les idees i la conducta (política, moral, religiosa … ) dels docents sobre els quals s’havia obert expedient. Aquests informes s’havien de fer de forma obligatòria per alcaldes, mossens, forces d’ordre públic (Policia i Guàrdia Civil) i presidents locals de les associacions de pares de família, però la seva anàlisi mostra que, en la gran majoria de casos, l’obligatorietat no hauria estat necessària, a causa de l’entusiasme de la col.laboració; això sense oblidar l’existència de centenars d’escrits de denúncia (anònims o signats) realitzats per persones en principi alienes al conjunt de la feina depuradora. També hi va haver, d’altra banda, milers d’escrits avalant la conducta d’ensenyants, la defensa dels quals podia portar els seus avaladors a situacions compromeses. Així, el procés depurador, vist en el seu conjunt, mostrà la divisió ideològica i política que durant la guerra es va donar al si de la societat catalana.
L’any 1939 és, doncs, el de l’inici de la gran purga de l’ensenyament català. És l’any de la constitució de les comissions depuradores i de l’inici de les seves tasques. A principis de maig, per exemple, es va constituir la comissió encarregada de la depuració del magisteri de la província de Barcelona, tal com es reflecteix al seu llibre d’actes: “En Barcelona a ocho de mayo de mil novecientos treinta y nueve tuvo lugar en la Universidad la sesión constitutiva de esta Comisión bajo la presidencia del Iltre. Sr. D. Manuel Marín Peña, Director del Instituto Menéndez y Pelayo, Presidente de la misma, concurriendo los vocales D. José Casajuana Oliver, Presidente de la Asociación de Padres de Familia, D. Emilio Fernandez Villalta y D. Federico Camp Llopis, vecinos”; la comissió es completava amb l’inspector d’Ensenyament Primari Antolín Herrero Porras, absent de la primera sessió -i que més endavant va ser substituït pel també inspector Luis de Francisco Galdeano-. El gener del 1940 es van afegir els dos membres proposats per FET, el canònic integrista José Montagut Roca i l’excombatent Eduardo Pascual Fabregas, i el juny del 1940 Francisco Colldeforns Lladó va substituir Casajuana com a representant dels pares de família. A Girona, Lleida i Tarragona, les comissions depuradores iniciaren les seves tasques al llarg dels mesos de juny i juliol del 1939.
[...] Tothom va haver de demanar que se li obrís expedient de depuració, pas indispensable per poder tornar a exercir la docència (tant en el sector públic com en el privat) i mantenir la plaça com a funcionari, o el contracte com a interí. Les comissions van sotmetre a un minuciós escrutini la conducta pública i privada dels docents no tan sols durant els temps de guerra, sinó remuntant-se molts anys enrere, fins als inicis de l’etapa republicana. Res no va restar fora de l’examen: idees i actuacions polítiques, creences i pràctiques religioses, actituds pedagògiques, comportament privat, imatge pública …
L’expedient de depuració es construïa a partir de la informació que el mateix docent aportava amb la preceptiva declaració jurada (on era interrogat sobre els aspectes de la seva conducta abans esmentats), juntament amb els informes igualment preceptius que se sol·licitaven a les autoritats locals, forces de l’ordre, mossens i pares de família de les localitats on l’ensenyant hagués treballat en els anys precedents. Junt amb això, era freqüent, com ja s’ha dit, l’existència a l’expedient de denúncies privades, de documentació aportada pels tribunals militars, així com de tot tipus de materials reunits per la comissió i susceptibles de donar informació sobre l’interessat: des dels informes de la Inspecció d’Ensenyament sobre la seva feina fins a articles publicats a la premsa, tot passant per llibres de text, els quaderns escolars dels seus alumnes i un llarg etcètera.
A partir de la informació reunida, la comissió feia un primer estudi de l’expedient i podia prendre dues opcions: bé confirmar el mestre en el seu càrrec i en els seus drets (si no s’observava matèria punible), bé formular-li un plec de càrrecs que l’interessat havia de contestar per escrit en un termini de deu dies, tot aportant la documentació que considerés escaient per tal de desvirtuar les acusacions que se li feien.
En general, els càrrecs més freqüents eren els referents a qüestions polítiques, seguits dels de tipus religiós i els d’índole moral; significativament, els càrrecs per motius de tipus professional i pedagògic van ser molt menys habituals, i és que a les autoritats franquistes no els preocupava gaire la preparació professional dels docents, sinó la seva afinitat ideològica amb el “Nuevo Estado”.
Entre les acusacions més greus que es podien rebre estaven la pertinença a la maçoneria, la militància a (o la col·laboració amb) organitzacions vinculades al Front d’Esquerres, la participació en comitès o qualsevol mena d’organisme republicà, etc. Per regla general, les acusacions més greus anaven lligades a la implicació personal de l’ensenyant en els avatars de la vida política durant la República i la Guerra Civil. Igualment greus, encara que en un grau lleugerament inferior, eren les acusacions per motius estrictament ideològics: ser d’esquerres, socialista, marxista, comunista, nacionalista, catalanista, separatista, etc. (cal dir que les comissions no acostumaven a fer gaire distinció entre uns i altres càrrecs, de forma que, per exemple, esquerranisme i marxisme o catalanisme i separatisme freqüentment eren considerats sinònims). La pitjor de les possibilitats (des del punt de vista dels càrrecs polítics) era que es combinessin l’acusació d’esquerranisme amb la de nacionalisme, especialment si se li afegia algun tipus d’actuació al servei dels organismes republicans.
També acostumaven a tenir greus conseqüències les acusacions relatives a les creences i pràctiques religioses dels docents, de la mateixa manera que algunes relacionades amb la seva vida privada; així, per exemple, els ensenyants divorciats eren separats immediatament del servei, com també qui tingués una conducta moral o sexual considerada irregular, els ateus, els irreligiosos i, fins i tot, mestres i professors profundament religiosos però practicants d’una religió diferent de la catòlica.
Els càrrecs que es formulaven als ensenyants eren moltes vegades difícils de desvirtuar; una característica del procés depurador va ser que es va invertir la càrrega de la prova, de forma que era l’interessat qui havia de demostrar la seva innocència, en lloc de ser la comissió qui demostrés sense cap mena de dubte la seva culpabilitat; i això era força difícil, ja que les acusacions eren sovint inconcretes o de tal naturalesa que no admetien més que la seva negació sense la possibilitat d’aportar cap tipus de prova material; d’altra banda, les comissions tendien a donar la màxima credibilitat als informes oficials i a relativitzar els avals dels interessats quan hi entraven en contradicció.
Les sancions aplicables anaven des de la separació definitiva del servei (i la inhabilitació per a tot tipus d’ensenyament) fins a la simple inhabilitació per exercir càrrecs directius en els centres docents, tot passant per suspensions provisionals (de durada variable i que podia arribar fins als dos anys) de feina i sou, trasllats de localitat, jubilacions forçoses o la postergació a l’escalafó; aquestes sancions es podien acumular (per exemple, suspensió, trasllat i inhabilitació per a càrrecs).
En general, la separació definitiva de la docència quedava reservada per a les acusacions més greus, mentre que la suspensió temporal i els trasllats s’aplicaven als ensenyants que es consideraven recuperables. Els trasllats fora de Catalunya es decidien sistemàticament quan entre els càrrecs considerats provats es trobava algú relacionat amb la ideologia (o militància o, simplement, inclinació) nacionalista.
[...]
La depuració a l’ensenyament va suposar, en definitiva, un veritable trencament amb la tradició pedagògica catalana. No tan sols va fer fora els professionals compromesos amb les reformes republicanes (la qual cosa, tot sigui dit, va permetre premiar els addictes amb càrrecs a l’administració), sinó que també va castigar les actituds progressistes en general, així com els esforços de renovació pedagògica i científica que havien apropat el món de l’ensenyament a les experiències més avançades de l’Europa de l’època. No tots els qui van romandre a l’ensenyament s’identificaven amb els nous ideals feixistes, però el control ideològic que s’hi va establir, la por a les represàlies i la duresa general dels temps van ajudar a fer de l’exercici docent un autèntic erm durant llargs anys. Els efectes sobre el coneixement de la llengua i la cultura catalanes van ser devastadors, mentre que la socialització del jovent en els principis del nacionalcatolicisme durant quatre dècades va contribuir a la formació d’allò que se’n va dir “franquisme sociològic”, que va permetre (juntament amb altres factors com ara la repressió) la consolidació i la llarga durada del règim, i que pesaria com una llosa en el llarg procés de reconstrucció de la raó democràtica.
Autor: Francisco Morente Valero
El text anterior, que parla de la depuració ideològica del personal docent a Catalunya el 1939 en finalitzar la Guerra civil espanyola amb la derrota del govern democràtic i el triomf del cop d’estat del general Franco, correspon a uns fragments extrets del treball La depuració a l’ensenyament, de Francisco Morente Valero, que va ser publicat al llibre 1939 Barcelona any zero (1999) editat amb motiu de l’exposició homònima que va tenir lloc el 1999 a Barcelona al Museu d’Història de la Ciutat i de les activitats de fer seixanta anys de l’ocupació de Catalunya i Barcelona per les tropes franquistes.
Oriol López
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada